“En un poble d’Escòcia venen llibres amb una pàgina en blanc perduda en algun lloc del volum. Si un lector desemboca en aquella pàgina al donar les tres de la tarda, mor…”
Això és el què deia el meu avi cada estiu quan anàvem a Escòcia de vacances. El meu avi era un escriptor de novel·les de misteri, però ara estava retirat de la professió per culpa de la malaltia que havia fet que s’oblidés de tots nosaltres. Aquella sensació de desorientació que hem contagiava cada cop que l’anàvem a veure, feia que les llàgrimes em llisquessin per les galtes. Veure’l allà assentat en aquella cadira, observant el paisatge per la finestra sense gairebé parlar, em feia sentir impotent.
-Avi, sóc jo, la Leah.
- Ets la nova infermera?- Em va dir amb la mirada perduda en la immensitat del paisatge.
- Que no te’n recordes? Sóc la teva neta, com cada estiu he vingut a visitar-te. –Aquest cop si que va fixar-se en el meu rostre, i com si fos un miracle, per un instant vaig veure com els seus ulls s’omplien de llàgrimes, com recordava la seva vida per un instant recuperada…
- Ja me’n recordo, feia temps que no et veia. Has crescut molt, t’has fet una dona…
Les seves paraules estaven impregnades d’una tristesa que encongia l’ànima.
- Avi com et trobes?
- Ai, filla meva…aquest cos ja no donarà per molt més…Te’n recordes quan t’explicava aquelles històries que per tu encara no tenien sentit? Quins temps eren aquells en els que jo encara era algú… Però ara estic aquí, empresonat en aquestes quatre parets blanques, assentat en una cadira que no em deixa moure’m per els camps, limitant-me a observar i imaginar històries que succeeixen a l’altra banda de la finestra… -No perdia de vista aquell cel blau en ningun moment.
- Paciència, ja veuràs com tot millorarà…- Vaig intentar confiar en les meves pròpies paraules, però hem vaig donar compte que eren paraules buides…
- No…Tu has de tornar al teu món, jo ja no i sóc…-Aquestes van ser les últimes paraules que vaig escoltar.
De cop i volta es va esvair la realitat que estava vivint, i vaig despertar d’aquell meravellós somni, de poder recuperar l’avi, encara que fos per un instant fugaç de la meva vida…només podia sentir nostàlgia.
Gabriela De Almeida, 1er de Bat A [Microrelat]
Només era un joc per a ell, una simple il·lusió, una juguesca perduda o una curiositat maliciosa. En Matthieu sentia els peus enganxats a terra, però una espurna d’intriga el va fer avançar uns passos fins arribar a la porta de l’antiga botiga. La seva mà es va posar sobre aquell pica porta antic, va fer dos tocs secs i la porta es va començar a obrir lentament amb uns grinyols terribles. De dins en va sortir una llum tènue i una silueta d’un home gran va indicar-li un prestatge.
