Ja feia massa temps que estava fastiguejada, que tothom em digués el mateix, que si mai trobaria un noi adequat amb qui casar-me, que no tindria fills, entre moltes altres coses, simplement pel fet que jo era la típica noia amb qui només un noi tindria una relació d’amistat, i com que vaig acabar farta que tothom em digués el mateix, un dia, de cop i volta, tot va canviar radicalment.
Un dia em vaig llevar i sentia que alguna cosa o algú em retenia, així que vaig obrir els ulls, i em vaig trobar al meu costat abraçant-me, el noi que sortia a la revista “People”: es deia Jonathan Rhys- Meyers. Després vaig aixecar-me i vaig observar que tota la meva habitació, havia canviat per complet. L’habitació era bastant gran, el llit era molt ample, hi cabien fins a quatre persones, era força tou, possiblement de plomes, amb uns edredons de color verd amb un tacte molt suau i un coíxi igual de tou que el matalàs. Al costat hi havia una tauleta de nit enganxada a la paret, a sobre hi havia un telefòn inalàmbric de color negre i una làmpada. El terra de l’habitació era de parquet, amb una llarga catifa molt suau i el sostre era del mateix color que les parets, una barreja de gris i lila, i una lampara del sostre penjava, i era d’un color marró i gris de mimbre. En un extrem de l’habitació hi havia una butaca amb el mateix color del llit i just al seu costat una tauleta rodona de fusta, a sobre hi havia una ampolla de xampany i dues copes. Després a l’altra banda de l’habitació hi havia un tocador allargat amb un mirall i un gerro amb flors on tenia adjuntada una tarjeta que posava “perquè la teva mirada són els ulls de la teva ànima”. Aquesta targeta no estava signada cosa que m’estranya molt, perquè la lletra i l’escrit em sonaven força. Més tard vaig fixar-me que darrera de la paret del llit hi havia un gran armari on tot estava molt ben ordenat. El que vaig fer primer, va ser donar-me una dutxa i seguidament vestir-me. Aquí sí que em vaig sorprendre moltíssim, perquè tot eren vestits i eren preciossos. Llavors vaig menjar una mica i vaig seguir investigant per aquella casa tan curiosa i amb tant d’estil.
De sobte vaig sentir uns crits, vaig baixar ràpidament per aquella immensa escala, feta de marbre que s’unia per dos trams per poder arribar a l’immnens saló, amb una llarga alfombra vermella amb brodats daurats. Al final d’aquella escala vaig veure una nena de 10 anys i un nen de d’uns 8 anys que estaven jugant, es van apropar a mi i em van dir mare. Jo estava espantada perquè tot allò em va sobtar de cop. Al cap d’uns instants va baixar en Jonathan, el noi que s’havia abraçat a mi abans, i aquelles dues criatures que l’anomenaren pare, i des de aquell moment vaig al·lucinar. En una milèssima de segon vaig pensar que potser devia estar-ho somiant, i per això vaig decidir seguir el fil de tot allò i evitar fer-me mal per no despertar-me de cop, d’aquell somni tan meravellós.
Més tard vaig obrir unes portes, que em van conduir a un despatx. Aquest despatx era bastant gran, tenia una enorme finestral i en les parets hi havia penjats uns quadres, d’unes situacions que em resultaven molt familiars, però no vaig saber descobrir de què em sonaven. No em vaig adonar i vaig xocar amb la taula. Aquesta taula era d’una fusta molt dura, era de roure, color cendra, llarga. A sobre hi havia un llum i un ordinador portátil, amb una butaca de color negre molt còmoda. També hi havia una prestatgeria amb tota mena de llibres com, per exemple, un que deia, “Com retornar al món real”, “Realitat paral·lela”, etc., tota aquesta mena de llibres, els quadres i la dedicatòria, em començaven a fer pensar que tot allò que estava vivint sí que era real, ja que, quan m’havia colpejat amb la taula no em vaig despertar, sobretot quan vaig obrir els calaixos que hi havia sota la taula. Hi havia uns papers que deien: ”possible realitat paral·lela”, “família, amics, que mai tornaré a veure”, “certesa o no que pugui existir entre dos mons”,…seguidament vaig obrir l’ordinador, vaig trobar-hi tota una sèrie de videos. En aquests videos jo hi participava, sortia amb tota una colla de gent que afirmaven que eren família i amics meus, però el que jo no acabava d’entendre era que tot allò que m’estava passant fos real, perquè creia realment que era veritat.
Quan vaig sortir del despatx per airejar-me una mica de tot aquell embolic. En Jonathan, és a dir, el meu marit, va preguntar-me si em trobava bé i jo li vaig contestar que sí. Després, ell va adonar-se, que jo havia entrat en el meu despatx i havia mirat tota la investigació en què suposadament havia estat treballant. Ell va mirar-me fixament i de cop ja em vaig recordar del que havia passat: els quadres, els videos, els papers, i aquella dedicatòra tan anecdòtica i a la vegada tan encantadora…
De sobte estava en el moment i en el lloc adequat. Aquell dia, quan vaig anar a comprar els ingredients per al sopar, algú amb un drap humit de cloroform me’l va posar entre el nas i la boca i, em va adormir. Al dia següent, no recordava res perquè em van fer un rentat de cervell. Però un dia vaig caure en la certesa, és a dir, em sonava molt curiós que quan li parlava a en Jonathan que volia anar a veure la meva família i amics, ell sempre em canviava de tema, així que un dia vaig començar a investigar.
Doncs des de llavors havia estat investigant sense que ell s’adonés, però es va adonar. Ell va tornar a repetir el mateix procés per tornar-me a esborrar la memòria, i com sempre després hem borrava tota mena d’arxius que havia anat adquirint. El que no sabia en Jonathan era que sempre feia una còpia de seguretat i els guardava, però aquesta última vegada que m’havia esborrat la memòria, ell es va oblidar d’esborrar-ho i com aquest cop ja des de bon principi ja sabia que estava passant alguna cosa fora de lloc el obrir l’odinador, els calaixos i els diferents llibres em vaig recordar de tot, així, que vaig traçar un pla.
Aquest pla consistia a fingir primerament que no m’havia adonat del que passava. Seguidament vaig agafar tota l’nformació que vaig obtenir durant tot aquell temps que vaig estar allà, i la vaig ficar en una bossa negra d’esport. Després vaig preparar tot el que necessitaria, la roba per anar al frontó ja que havia trobat darrera la pista el lloc per desconnectar totes les alarmes, els hologrames i càmeres, que feien que hi hagués una comunitat imaginària. Així que vaig esperar a les set de la tarda, que era quan en Jonathan marxava i a les vuit tornava.
Quan van tocar les set de la tarda, vaig anar directa a la pista de frontó amb la maleta d’esport. Vaig estar jugant durant deu minuts i deprés vaig tirar la pilota expressament alta perquè caigués darrera de la pista, i així va ser. Vaig fer-me la despistada i vaig desconectar-ho tot, càmeres, hologrames i alarmes. Vaig fer un forat a la valla que hi havia entre els arbustos amb l’ajuda d’unes tenalles i em vaig esmuyir. Vaig estar corrent durant dues hores, mentre Jonathan ja havia arribat a casa i ja em buscava desasperat. Vaig arribar a un poble, anomenat Espinelves que es trobava a deu quilòmetres de la casa. Després vaig preguntar cap a on s’anava cap Sant Sadurní d’Osormort, i ells em van respondre que em portarien cap allà amb cotxe. Però uns segons més tard va aparèixer ell, en Jonathan, molt enfadat, anava molt ràpid per la carretera, darrera nostre. Vam arribar al poble i vaig anar de seguida cap a la policia, però ell em va atrapar molt abans i un policia que passava per allà li va disparar tres trets, un a la cama, el segon a l’espatlla i el tercer al pit.
Resulta que just abans de morir, em va dir a cau d’orella que m’havia retingut perquè la seva dona havia mort en un accident de trànsit, i que ell havia caigut en una depressió i quan em va veure, va decidir muntar aquest muntatge, i per acabar es va disculpar.
De fet en Jonathan tenia una casa d’estiu a deu quilòmetres d’Espinelves, i des d’aquell moment que em va veure va muntar totes les màquines per poder esborrar-me la memòria i desenvolupar el seu pla quasi perfecte.
En fi, vaig estar desapareguda durant dos anys. El nen i la nena eren fills seus, van anar a viure amb els seus avis. Els meus pares es van penedir del que em deien sempre, però jo els vaig dir que no es preocupessin perquè jo, després d’aquella experiència, vaig donar un canvi radical a la meva vida.
Vaig començar a vestir diferent, més arreglada, i la meva actitud va ser més indiferent com si em semblés tot igual i em vaig acabar casant amb el meu millor amic, en Jan, i amb ell vaig acabar tenint dues bessones i un nen, al que li vaig posar Jonathan, ja que ell em va obrir els ulls per fer un canvi radical a la meva vida i poder triar la meva professió, psicòloga i poder ajudar a persones com en Jonathan.
Meritxell Molà, 1er Bat. B
