Sempre me’n recordaré d’ aquella nit…com si fos ahir…
Estava disfrutant de la festa, després d’haver-me tret el títol de físic. Intentava parlar i conversar amb els meus amics, escoltant la música de fons, sabent que ja no havia de preocupar-me de res, ja que m’ havien assegurat un treball en una universitat de Barcelona …però, de cop i volta, vaig sentir una veu femenina, una d’ aquelles veus que alteren el ritme del teu cor i et fan entrar en un estat completament diferent del normal, en un estat de plaer, com si el món girés per complet i totes les teves preocupacions s’esvaíssin com espurnes de foc.
Em vaig girar i la vaig veure… amb aquells cabells tan radiants, i aquells ulls tan verds i brillants…desitjant no despertar d’aquell somni. Ella…era perfecta. Bloquejava les meves paraules i feia callar els músculs del meu cos, impulsant-me a la meva ànima oferir-li… si… només per la seva bellesa, per la seva olor, mirada, veu… Cada paraula que deia, cada moviment que feia, em torturava en un pensament que no acabava mai. Cada part del seu cos, cada petó dels seus llavis, era cada nota que sostenia la meva vida, com si fos una partitura. El seu vestit de color vermellós càlid, com els seus llavis, m’ enlluernava i m’atreia com les flors a les abelles.
Però tot això ja no m’ importa… el fet és que ja no podré tenir-la entre els meus braços, ja no podré sentir la seva veu, ni notar el seu dolç alè…perquè ella és morta.
Marc Ruhi Parejo
