En aquell moment l’únic que intentava preguntar-me era on podria estar el meu pintallavis vermell, ningú volia entendre, encara que fos per un instant, que tingues ganes de brillar. No només els núvols ploren.
Avui volia ficar-me el meu millor vestit, volia saltar i trepitjar la pluja amb un somriure, parant tota aquesta tempesta.
La nit m’incitava a recollir-me els cabells i deixar al descobert un món de plaer, avui no volia ser un fantasma, sinó, un reflex en els teus ulls. No només els núvols ploren.
Estava preparada, només em faltava el paraigües que m’allunyaria de la tristesa, vaig agafar el més sofisticat i vaig travessar el carrer fins arribar al meu “mini cooper”. El paper que em va donar indicava Houston street, del Sojo, dins la meva preciosa ciutat, Nova York. Vaig arribar-hi sense cap problema, era més fàcil del que em pensava, i allí estava, el pis de sempre, amb les llums de sempre i el noi de sempre. Vaig pensar “respira, no és tan difícil”, mentre aparcava el cotxe . Intentava passar desapercebuda, però la meva destresa em fa tenir males passades, vaig trepitjar el bassal. A partir d’aquell moment, tot va començar a anar a pitjor. El paraigües se’m va trencar, els talons estaven xops, i el meu somriure es va desfer. Desitjava marxar corrents, i fugir, com he fet sempre. Però no avui. Vaig entrar per la gran porta, però ningú es va girar a mirar-me, en aquell moment l’únic que volia era una tovallola, tanmateix ningú me la va oferir. Em vaig abrigar dins la pluja, i em vaig deixar vèncer. Però quan vaig alçar els ulls, ell estava allà, repenjat al mini fumant-se una cigarreta i mullant-se la seva camisa negra, deixant-se portar per aquelles gotes que desafiaven el seu somriure. Estava segur i ferm.
La mateixa nit, o potser tan sols el temps, havien creat una distància invisible als ulls del Jack. La seva tranquil·litat sempre m’havia incomodat; però aquest cop les meves intencions desinteressades estaven centrades en la coordinació perfecta de les meves paraules. Havia de ser breu i clara.
- No sóc una noia normal. No tinc una vida monòtona. No vull una personalitat etiquetable, ni unes idees comunes; No vull res d’això Jack. Hi ha persones que no tenen problemes per aprendre estimar (i ningú els hi ha ensenyat mai), altres, com jo, tan sols en coneixem una part; sé que quedant-me al teu costat deixaré de creure en l’amor. Però saps, Jack? He recorregut laberints interminables, he visitat ciutats emmurallades i he escalat tres vegades la muntanya més alta del món (pensant-me que era de pedra, que res era capaç d’emocionar-me), però tan sols al teu costat, he pogut comprovar Jack, que NO NOMÉS ELS NÚVOLS PLOREN.
Júlia Garcia 1rbatA
Ostres Júlia quina feinada de redacció, m’encanta!
enhorabona.
Merixell Molà, la del comentari!