A continuació trobem una alba. Es tracta d’una composició d’autor anònim i d’una sola estrofa que condensa perfectament i delicadament el contingut que en altres poesies ocupa molts més versos, que detallen les sensacions del cavaller i de la dama abans de separar-se.
I
Quan lo rosinhols escria
ab sa part la nueg e.l dia,
yeu suy ab ma bell’amia
jos la flor,
tro la gaita de la tor
escria: “Drutz, al levar!
Qu’ieu vey l’alba e.l jorn clar.”
TRADUCCIÓ CATALÀ
I
Quan el rossinyol refila
amb sa parella de nit i de dia
jo estic amb ma bella amiga
sota la flor,
fins que el guaita de la torre
crida: “Amants, a llevar-se!
que jo veig l’alba i el dia clar.”
L’alba religiosa és una variant de l’alba, un gènere de poesia trobadoresca. En l’alba, el poeta expressa un desig que arribi el matí, i per tant que quedi enrere la nit. El matí és el símbol de la glòria divina, de la gràcia, de la Verge, que és la dama a la qual tothom pot expressar el seu amor, sense necessitat de fer servir un senhal-, etc. Per contra, es tem o es malparla de la nit, que és el símbol de temptacions, del pecat.
Encara que les albes amoroses són més abundants, entre els trobadors catalans podem trobar alguna alba religiosa com aquesta de Cerverí de Girona. En ella el trobador desitja, al contrari del que passa amb els enamorats clandestins, que arribi el dia perquè s’acabin els neguits i els perills de la nit. El dia portarà la llum que vol aquell qui no ha d’amagar res.
I
Axi con cel c’anan erra la via
que deu tener, can va ab nit escura,
e te camí nal e brau, qui l’atura,
e non sab loc, ne camí, on se sia,
sufren mal temps ab regart de morir,
soy eu, tan no pusc fer ço que desir:
que vis fenir la nit, coençan l’alba.
II
Que·l camí ay errat que far devia:
tan m’es la nuytz fer’e salvatg’e dura,
e·l temps tan braus que ez on mays va mays, piyura;
per que, no say on m’an ne on m’estia:
qu’enan non pusc anar ne romanir,
ne pusc lo temps laxar ne.l pusc sofrir,
per que, m’albir que m’an trop tardan l’alba.
III
est segles fals es la nuit qui·m laguia:
camí d’infern, temps braus, ple de rancura,
e vals de plors: ço ditz Sant’Escriptura.
E l’enfans paucs can nays o signifia,
c’ab ab dolors yug’e·y esta, ez exir
no·n pot ses plor. Ver Deu, faitz m’esclarzir
per dryt seguir lo camí denan l’alba.
IV
Eu no soy ges cel qui va a s’amia
de nuyt, car cil cuy m’autrey m’assegura,
pessan a leys; e d’altre no n’ay cura,
e lays la nuyt, e voil prendre·l clar dia:
car il no tem lauzenjar ne mal dir,
enans li pusc ab jorn denan venir:
per qu·eu asir la nit, desiran l’alba.
V
Altr’amador say c’a ir’e feunia
can ab sidons es, e descre e jura
can les jorns ve e la nuytz tan pauc dura,
e jamais jorn ne alba ne volria;
ez u, car tan dura la nuytz, cossir,
c’ab nuit no pusc de leys cuy soy, jausir,
ne·l lum chausir que·ns fa clar e gran l’alba.
VI
Gaugs es e lutz, stella que·l mon guia,
e anc no fo domna d’aytal natura,
c’on mays sofer de preyadors, melura;
e sos Espos far ço que no faria
nuylls altr’espos, car platz-li, can servir
ve s’espoza, amar e obezir:
qu’es ses falir que·ns va·l jorn mostran alba.
VII
D’est’alba deu totz hom aver desir,
c’om ses l’alba no pot al jorn venir
ne·l Sol chausir, ne deu azirar l’alba.
VIII
Le nobles reys de Mayllorca sab dir
e far tot be, e·l segle·l deu servir
e obezir, seven e honran l’alba.
TRADUCCIÓ CATALÀ
I
Així com aquell que caminant erra el camí
que ha de seguir, quan va de nit obscura,
i té camí dolent i difícil, que l’atura,
i no sap el lloc, ni el camí, on és,
sofrint mal temps en perill de morir,
estic jo, tan impotent de fer el que desitjo:
que veiés acabar la nit, començar l’alba.
II
Perquè el camí que havia de fer he errat:
tan fera i salvatge i dura m’és la nit,
i el temps tan dolent que com més va més empitjora;
per la qual cosa no sé on vaig i on m’estic:
que endavant no puc anar ni quedar-me,
ni puc el temps oblidar ni sofrir-lo,
pel que m’imagino que massa vaig retardant l’alba.
III
Aquest segle fals és la nit que m’entreté:
camí d’infern, temps inhòspit, ple de rancúnia,
i vall de plors: això diu la Sagrada Escriptura.
I l’infant petit quan naix ho indica,
que amb dolors juga i crida, i sortir
no pot sense plors. Déu veritable, fes-me llum
per dret seguir el camí que dóna a l’alba.
IV
Jo no sóc aquell qui va a la seva amiga
de nit, car aquella a qui em lliuro m’aferma
pensant en ella; i cap altra cosa no em preocupa
i deixo la nit, i vull arribar al dia clar:
perquè ella no tem la calúmnia ni la maledicència,
sinó que li puc durant el dia davant anar:
perquè jo odio la nit, tot desitjant l’alba.
V
Sé d’un altre amant que s’irrita i s’altera
quan amb la seva dama es troba, i i blasfema i jura
quan arriba el dia i la nit tan poc dura,
i mai no voldria el dia ni l’alba;
i jo, que penso que la nit és tan llarga,
perquè de nit no puc fruir d’aquella de qui sóc,
ni sortir la llum que fa clara i gran l’alba.
VI
Goig és i llum, estrella que el món guia,
i mai no existí dama de tal natura,
que quan més pregadors sofreix, més s’enalteix;
i el seu Espòs fa allò que no faria
cap altre espòs, ja que li plau que se serveixi
la seva esposa, (i sigui) amada i obeïda:
perquè és sense falta que l’alba ens mostra el dia.
VII
D’aquesta alba ha de tenir desig tothom,
ja que sense l’alba no pot arribar el dia
ni el sol sortir, no s’ha d’odiar l’alba.
VIII
El noble rei de Mallorca sap dir
i fer tot bé, i el món l’ha de servir
i obeir, tot servint i honrant l’alba.
Una altre alba on s’expressen els sentiments dels amants quan s’han de separar al matí, després d’haver passat la nit junts. És de Guerau de Bornell.
Bon companyó, cante enllà del portell.
No dormiu més, que ja sento l’ocell
que cerca el dia volant pel boscatge.
¡Ai, si el gelós us venia a fer ultratge !
¡I adés serà l’alba!
A continuació trobem una pastorel·la on explica la trobada al camp entre un cavaller enamorat i una pastora objecte del seu amor. És de Guerau de Bornell.
Fa poc, el primer dia d’agost,
vaig arribar a Provença, per la part d’Alest,
i cavalcava amb cara trista,
car estava apenat en gran manera,
quan vaig sentir, prop d’un marge,
el cant d’una pastora;
i com que la remor
que ressonava per la ribera era suau,
vaig girar-me, tot sorprès,
vers on ella aplegava falgueres.
Aquesta altre pastorel·la, de Cerverí de Girona, tracta de la trobada al camp d’un cavaller amb una pastora a la qual intenta seduir. Es tracta d’una composició dialogada, amb un llenguatge agut i viu, que no correspon a una situació real. El tractament que es fa de la figura de la pastora és molt respectuós i sovint ella mostra major enginy que el cavaller a l’hora de resoldre la situació compromesa en què es troba.
I
Entre Lerida e Belvis,
pres d’un riu, entre dos jardis,
vi ab una pastorela
un pastor vestit de terlis,
e jagren entre flors de lis,
baysan sotz l’erba novela.
E anc pastora pus bela,
plus cuynda ne pus ysnela,
no crey que fos, ne no m’es vis
c’a mos oyls tan plazen ne vis
en França ne en Castela.
II
Gen m’esgardey lor bestiar,
e vi·l a un sirven menar
qui als dos emblat l’avia,
e commencey l’aut a cridar:
-laxatz lo, non podetz anar!-
E·l sirven fetz n’a ma guia;
e cant eu vi que·l fazia
pris lo, qu’esters no·m plazia
que m’anes ab luy barayllar.
E aney l’en un ort tancar;
puys torney lay on partia.
III
Can fuy tornatz pres del jardi
la pastora cridar auzi:
-Ay, lassa!, mal’anc fuy nada;
tots gauigs torn’en dol a la fi.
Tan can mos amics fo ab mi
no·m cugey mays fos irada;
ay! douçors leu m’es passada,
ez en gran dolor tornada!
Digatz, seyner En Cerveri,
si vis bestiar el camí,
qu’eu lo·m tem de cavalgada.
IV
-Si.l bestiar c’avetz perdut,
Na Toze, .us avi’eu rendut,
cal gazardon cobraria?
-Seyner, de vos faria drut,
e aurietz lo.m car venut;
mas cutxos perden cambia.
Ensems tenguem nostra via
lay o·l bestiars paixia;
e, can l’ac per seu conegut:
-Seyner, -fetz il,- Deu vos ajut!
Anatz, que re no·n faria.
V
-Na Toza, no·us estara gen
si.m trencatz vostre covinen».
-Seyner, cauz’es costumada;
no·us meraveylletz s’eu vos men,
c’ab mi·us n’an mentit mays de cen,
e son vos gen escapada.
Pendre deu hom sa soldada
sempre que l’es autreyada;
car qui temps a, e temps aten,
pert son temps trop neciamen,
e femna.s leu cambiada.
VI
-Na Toza, joys no m’agrada
ne jazers de femna irada.
S’agues joy, e vos marrimen,
-No fora cauza d’avinen,
-Mas era·m deu esser dada.
VII
Seyner, caus’es desguiada
per forç’ab cutx’autreyada.
No·s deu far, per qu’eu m’en repen;
-pero vuyll n’auzir jutyamen
de l’Enfan, on pretz s’agrada.
VIII
A la Vezcomtesa plazen,
Na Toza, de Cardona.us ren,
c’amor no te pro, forçada.
TRADUCCIÓ CATALÀ
I
Entre Lleida i Bellvís,
prop d’un riu, entre dos jardins,
vaig veure, amb una pastoreta,
un pastor vestit de terliç;
i jeien entre flors de lliri,
besant-se sota l’herba fresca;
i mai pastora més bella,
més graciosa i més eixerida,
no crec que existís; ni crec haver-ne vist
que als meus ulls fos tan agradable
ni a França ni a Castella.
II
Vaig contemplar bé el seu ramat,
i vaig veure que un servent se l’enduia
el qual als dos l’havia robat;
i vaig començar alt a cridar:
-deixeu-lo, no podeu marxar!-,
i el servent féu al meu gust;
i quan vaig veure que ho feia
vaig prendre’l (el ramat), que no em plaïa
anar-me’n amb ell a barallar;
I vaig anar a un hort a tancar-lo,
després vaig tornar allà d’on venia.
III
Quan vaig tornar prop del jardí,
la pastora cridar vaig sentir:
-Ai dissortada!, mal any vaig néixer!
tot goig esdevé dolor a la llarga:
Mentre el meu amic estava amb mi,
no pensava que mai pogués estar tan amoïnada
ai! dolçor: ràpid m’ha passat,
i s’ha tornat gran dolor!
Digueu-me, senyor En Cerverí,
si heu vist bestiar al camí,
que jo me’l temo en desbandada.
IV
-Si el bestiar que heu perdut,
mossa, jo us l’hagués tornat,
quina recompensa rebria?
-Senyor, de vós faria amant,
i me l’hauríeu venut car:
però en mal moment es canvia perdent.-
Junts fem el nostre camí
allà on el bestiar pasturava;
i, quan per seu el va reconèixer:
-Senyor -va dir ella,- Déu us ajudi,
aneu, que res no en faré.
V
-Mossa, no seria correcte
si em trencàveu la vostra promesa.
-Senyor, és causa corrent:
no us meravelleu si jo us menteixo,
perquè amb mi us n’han mentit més de cent;
i sóc de vós gentilment escapada:
hom ha de prendre el seu sou
immediatament que li és donat;
perquè qui té l’oportunitat i deixa passar el temps,
perd son temps molt nèciament;
i la dona aviat canvia.
VI
-Mossa, gaudir no m’agrada
ni jeure amb dona irritada.
Si tingués goig, i vós penediment…!
-No seria causa digna.
-Però ara em deu ser donada!
VII
Senyor, la cosa aconseguida
per força és cosa desagradable,
no s’ha de fer, perquè jo me’n penedeixo
-Però vull- sentir jurament
de l’Infant, de qui m’agrada el mèrit.
VIII
A la Vescomtessa amable,
mossa, de Cardona em remeto,
perquè l’amor no és profitós si és forçat.
AINA BARÓ SABÉ 
1r BAT B
Sau Boig Per Tu
En la terra humida escric, nena estic boig per tu
em passo els dies esparant la nit
Com et puc estimar si de mi estas tant lluny,
servil i acabat; boig per tu
Se molt be que des d'aquest bar jo no puc arribar on ets tu,
pero dins la meva copa veig, reflexada la teva llum, me la veure
Servil i acabat, boig per tu....
I quan sigis al mati, les llagrimes es perdran entre la pluja que caura avui
I em quedare atrapat, evri d'aquesta nit,
sevil i acabat, boig per tu
Se molt be que des d'aquest bar jo no puc arribar on ets tu,
pero dins la meva copa veig, reflexada la teva llum, me la veuré
Servil i acabat, boig per tu;
servil i acabat, boig per tu...
Se molt be que des d'aquest bar jo no puc arribar on ets tu
pero dins la meva copa veig, reflexada la teva llum, me la veuré
Servil i acabat, boig per tu; servil i acabat, boig per tu.
Sirventès per un Marquès
