ACTIVITATS D’AMPLIACIÓ SOBRE ELS TROBADORS: La llegenda del cor menjat de Guillem de Cabestany Novembre 7, 2009

Guillem de Cabestany fou un cavaller de la comarca del Rosselló, que limita amb Catalunya i amb el Narbonès. Fou un home molt agradable en la persona, i molt famós en armes, cortesia i servei. I hi havia en la seva comarca una dama que es deia na Saurimonda, esposa de Ramon de Castell Rosselló, que era molt noble i ric, dolent, brau, ferotge i orgullós. I Guillem de Cabestany estimava la senyora per amor, i sobre ella cantava i feia les seves cançons. I la dama, que era jove, gentil, alegre i bella, l’estimava més que res al món. I això fou dit a Ramon de Castell Rosselló; i ell, com home irat i gelós, investigà el fet i va saber que era veritat, i va fer guardar l’esposa. I un dia, Ramon de Castell Rosselló va trobar Guillem de Cabestany que passejava amb poca companyia, i el va matar; li va fer treure el cor del cos i li va fer tallar el cap; i va fer portar el cor a casa seva, i també el cap; i va fer rostir el cor tot posant-li pebre, i el va fer donar a menjar a la seva esposa. I quan la dama el va haver menjat, Ramon de Castell Rosselló li digué: “Sabeu què és això que heu menjat?” I ella digué: “No, sinó que era una vianda molt bona i saborosa.” I ell li digué que era el cor de Guillem de Cabestany allò que havia menjat; i, per a que ho cregués millor, va fer portar el cap davant d’ella. I quan la dona veié i sentí això, va perdre la vista i la oïda. I quan tornà en si va dir: “Senyor, m´heu donat tan bona menja que mai més no en menjaré d’altra.” I quan ell sentí això, va córrer amb la seva espasa i volgué donar-li al cap; i ella va córrer cap a un balcó i es deixà caure a baix, i així va morir. I pel Rosselló i per tota Catalunya va córrer la nova que Guillem de Cabestany i la dona havien mort tan traïdorament i que Ramon de Castell Rosselló havia donat el cor de Guillem a menjar a la dona. Fou molta la tristor per totes les comarques; i la queixa va arribar al rei d’Aragó, que era senyor d’en Ramon de Castell Rosselló i d’en Guillem de Cabestany. I vingué a Perpinyà, al Rosselló, i va fer que en Ramon de Castell Rosselló es presentés davant d’ell; el va fer agafar i li va prendre tots els seus castells i els va fer destruir, i li va prendre tot allò que tenia, i el va posar a la presó. I després va fer recollir Guillem de Cabestany i la dama, i els va fer portar a Perpinyà i posar en un monument davant la porta de l’església; i va fer dibuixar sobre el monument com havien mort; i va ordenar que per tot el comtat del Rosselló, tots els cavallers i les dames els fessin aniversari tots els anys. I Ramon de Castell Rosselló va morir a la presó del rei.

Lucas Manzano
1er de BAT B

La pàgina assasina Octubre 18, 2009

Portava des de les 12 llegint i no m’havia molestat ni per parar per dinar. Cada paràgraf que llegia, cada línia, cada paraula d’aquell llibre em creava la necessitat de llegir la següent i així indefinidament. Recordava que el meu pare sempre que em veia sense fer res i em repetia un i un altre cop –si llegissis tant com mires la televisió, tindríem la casa plena de premis dels jocs florals -. Ja estava arribant a la meitat del llibre quan el meu estómac em va avisar sorollosament que havia de menjar alguna cosa si no volia acabar el llibre a l’hospital.
Eren les 2 i mitja quan vaig posar a fregir els llibrets que tenia des de feia setmanes a la nevera. Quinze minuts després tornava a estar enganxat al llibre amb prous reserves a l’estómac com per sobreviure fins acabar-lo. Faltaven 10 minuts per les 3 i ja estava arribant cap a la meitat. El rellotge de la sala d’estar va començar a tocar les 3 quan ja acabava una altra pàgina i passava a la següent, al arribar a la següent em vaig quedar de pedra… La pàgina en blanc. Vaig estar-me mirant aquella pàgina totalment en blanc i vaig acabar deduint que només podia ser un error d’ impressió, però abans que pogués passar a la següent pàgina vaig sentir una veu que m’era molt familiar…

Roger Xena
1er Bat B

La història de la meva vida… Octubre 15, 2009

“En un poble d’Escòcia venen llibres amb una pàgina en blanc perduda en algun lloc del volum. Si un lector desemboca en aquella pàgina al donar les tres de la tarda, mor…”

Això és el què deia el meu avi cada estiu quan anàvem a Escòcia de vacances. El meu avi era un escriptor de novel·les de misteri, però ara estava retirat de la professió per culpa de la malaltia que havia fet que s’oblidés de tots nosaltres. Aquella sensació de desorientació que hem contagiava cada cop que l’anàvem a veure, feia que les llàgrimes em llisquessin per les galtes. Veure’l allà assentat en aquella cadira, observant el paisatge per la finestra sense gairebé parlar, em feia sentir impotent.

-Avi, sóc jo, la Leah.

- Ets la nova infermera?- Em va dir amb la mirada perduda en la immensitat del paisatge.

- Que no te’n recordes? Sóc la teva neta, com cada estiu he vingut a visitar-te. –Aquest cop si que va fixar-se en el meu rostre, i com si fos un miracle, per un instant vaig veure com els seus ulls s’omplien de llàgrimes, com recordava la seva vida per un instant recuperada…

- Ja me’n recordo, feia temps que no et veia. Has crescut molt, t’has fet una dona…

Les seves paraules estaven impregnades d’una tristesa que encongia l’ànima.

- Avi com et trobes?

- Ai, filla meva…aquest cos ja no donarà per molt més…Te’n recordes quan t’explicava aquelles històries que per tu encara no tenien sentit? Quins temps eren aquells en els que jo encara era algú… Però ara estic aquí, empresonat en aquestes quatre parets blanques, assentat en una cadira que no em deixa moure’m per els camps, limitant-me a observar i imaginar històries que succeeixen a l’altra banda de la finestra… -No perdia de vista aquell cel blau en ningun moment.

- Paciència, ja veuràs com tot millorarà…- Vaig intentar confiar en les meves pròpies paraules, però hem vaig donar compte que eren paraules buides…

- No…Tu has de tornar al teu món, jo ja no i sóc…-Aquestes van ser les últimes paraules que vaig escoltar.

De cop i volta es va esvair la realitat que estava vivint, i vaig despertar d’aquell meravellós somni, de poder recuperar l’avi, encara que fos per un instant fugaç de la meva vida…només podia sentir nostàlgia.

Gabriela De Almeida, 1er de Bat A [Microrelat]

LA PÀGINA ASSASINA Octubre 14, 2009

Quan per fi vaig guanyar la final d’atletisme; un dia resulta que, quan estava preparant-me pel pròxim campionat, vaig notar una punxada al cor i em vaig haver de retirar del campiontat. Dies enrrere la mare em va portar un llibre que havia comprat a una botiga d’Escòcia quan havia anat de viatge pel seu aniversari tretzè aniversari de noces; es titulava, la Pàgina assassina de Julio Cortázar. Jo em vaig quedar de perada al llegir el títol. Al cap d’una estona vaig estar llegint-me el llibre fins que vaig sorprendrem molt. En el llibre hi havia una pàgina en blanc, i em vaig recordar que la Marina, una amiga meva, em va dir que s obria aquest llibre a tres de la tarda per la pàgina en blanc, moriria, i jo li vaig dir que no m’ho creia. Així que vaig mirar el rellotge i eren les tres de la en punt, i de cop vaig sentir una punxada. Mentre que estava entrenant vaig notar un punxada al cor. I ara entec per què la Marina m’havia dit que no ho fes, perquè li havia passat a la seva cosina.

Octubre 13, 2009

Atemorida, plorant sola a les fosques, només amb aquell maleït llibre. Feia poc que havia tornat a Escòcia. En sortir de l’aeroport vaig trobar una “paradeta” de llibres. Volia un llibre, d’aquells que llegeixes i et canvia la vida. Em vaig decidir per un llibre, “Viure amb filosofia”.
Seríen més o menys les dotze del migdia quan vaig pujar al taxi, anava llegint pel camí. Vaig arribar a casa, es veia tan gran, tan sola, rodejada de bosc.
Vaig deixar la maleta en la que havia sigut l’habitació dels meus pares, vaig baixar al menjador a encendre la llar de foc. Feia molt fred i no entrava massa llum per les finestres, feia un dia horrible. eren les tres de la tarda aproximadament, asseguda al sofà, vaig dispossar-me a continuar llegint el llibre. Vaig obrir un pàgina qualsevol i estava en blanc. De sobte, s’obrí la finestra i l’aire va apagar el foc.

Esperanza Avellaneda. 1rbat. A

El secret Octubre 13, 2009

Només era un joc per a ell, una simple il·lusió, una juguesca perduda o una curiositat maliciosa. En Matthieu sentia els peus enganxats a terra, però una espurna d’intriga el va fer avançar uns passos fins arribar a la porta de l’antiga botiga. La seva mà es va posar sobre aquell pica porta antic, va fer dos tocs secs i la porta es va començar a obrir lentament amb uns grinyols terribles. De dins en va sortir una llum tènue i una silueta d’un home gran va indicar-li un prestatge.

Els ulls d’en Matthieu es van concentrar en un llibre, -va mirar el rellotge, eren tres quarts de tres-, àgilment va començar a passar pàgina per pàgina aquell antic llibre, tot eren textos escrits en llengües antigues irreconeixibles. Va arribar a una pàgina, que no desitjava veure, la que no deia res. De cop en Matthieu ho va veure tot clar, va comprendre el sentit d’aquella pàgina i va entendre que ell seria el darrer en descobrir un gran secret…

Marina Duset Panareda 1r batx. A

¡¡CÓRRER!! Octubre 12, 2009

Va seguir corrents i corrents durant una bona estona. Va passar per gairebé tots els racons de Barcelona fins que els va perdre de vista, però va seguir corrents… Quan es va adonar de que ja havien deixat de perseguir-lo, es va seure en un banc prop d’un parc i es va posar a recordar…

Ell estava tranquil•lament pel carrer quan va veure un grup de gent, vestits amb una jaqueta negra fins als genolls i ulleres de sol negres, caminar cap a una noia. Ell va mirar cap a un altre banda i va seguir caminant sense pensar en la pobre noia, però al sentir el primer crit de socors es va donar la volta i va començar a córrer cap als homes pensant en el que podia passar-li si aquells senyors li feien alguna cosa al defensar a la noia. Però ell va anar-hi decidit i sense pensar-s’ho va atacar amb el colze per darrere l’últim de tots per atraure la seva atenció. Es va adonar de que la noia estava estirada al terra amb un forat al front ple d’un liquid vermell que clarament era sang. Ja no hi havia res a fer, estava indefens davant de 8 homes armats, l’única cosa que podia fer era córrer i esperar ser més ràpid que ells…

Estava esgotat, tenia la sensació que les meves respiracions se sentien des de cinc carrers més amunt. Va aixecar el cap per intentar incorporar-se. L’apuntaven amb una pistola just al
mig del front. Era la meva fi, però de sobte…

MARIO GARCÍA

1 BAT B

Sense títol Octubre 12, 2009

Sempre hagués desitjat aferrar-se a la fantasia, a la il·lusió de poder neixer cada dia amb l’ànima més estimada compartint el llit amb ell. Però la realitat ha sigut molt més dura, i com si es tractés d’un punyal, ha perforat tots els racons de la seva integritat. Ara només és un cúmul d’existencialisme, un niu de dubtes. I si abans tenia clar per què vivia, ara no té clar ni si existeix l’amor o se l’ha estat inventant ell.

Decideix anar a comprar un llibre per tal d’intentar calmar la seva desesperació, de tranquilitzar el seu nerviós instint de descobrir cap a on es dirigeix la seva vida; per allunyar els seus pensaments angoixants i poder alliberar –una altra vegada- tota la seva fantasia. Són tres quarts de dues de la tarda, i encara no ha dinat. Decideix ajornar-ho, i es dirigeix decidit cap a la llibreria. Vol un llibre especial, quelcom que li cridi l’atenció. Es mira una portada i una altra, obre un llibre i en fulleja un altre; però no troba res aparentment interessant. Mira un títol: Pàgines assassines. Sona agressiu, pensa. L’obre, i no hi veu res escrit. Només fulls en blanc. Però decideix comprar-lo.

S’envà cap a casa, preguntant-se qui voldria publicar un llibre en blanc. El torna a obrir, i sense adonar-se’n hi buida els seus pensaments:

“Com pots acceptar les coses que et passen? Com pots? Que estàs estudiant, i que estudies coses que no t’agraden, que gastes minuts, segons; temps vital: que la vida és molt curta. Com pots no tenir por? Que et moriràs. Ostres, que et mors. I no vius al límit. Tots ens estem morint. Ens quedin quaranta anys o dos mesos. I estudies coses que no t’agraden i treballaràs. De què? Per a què, treballar? Per tenir diners? Què vol dir tot això? I què vols fer? Com pots acceptar les coses que passen? La mort. I per què la gent tira bombes? Cada cop que veig documentals sobre X guerra m’entra un atac d’ignorància extrema. No sé res. És com si jo no formés part de la humanitat perquè no entenc com es pot fer allò. Com acceptar-ho? Com acceptar que igual que la gent mor, la gent mata? Que naixem per morir. Existim per desexistir. Quina por! Oh, déu, quina por! I com pots no estar espantat? No estic espantat, sinó aterrat, li tinc pànic a la vida! Estudiar, treballar, tenir diners, fills; morir. I si no sóc ningú? I si l’amor no existeix? Malbaratat doncs el pas per aquest món! I si faig mal? I si no aporto res? Per què existeix l’existència? 
Tenim un destí o som casualitat? Som com una simple pedra, que hi és per ser-hi, o és que les pedres també hi són per alguna cosa?”

Decideix que ell, potser no és res més que una pedra que només hi és per ser-hi. I no pot soportar tant menyspreu emocional. No pot. Intenta allunyar aquests pensaments, però tampoc pot. No pot fer res més que endinsar-se dins d’aquest cúmul de preocupacions, en aquest no-res. I de sobte, entre llàgrimes, angoixes i pors intenta respirar, però no pot. Només recorda, i la mort l’ha trucat a la porta per endur-se’l.

Olau Martí Blancafort

INEVITABLE Octubre 12, 2009

INEVITABLE
De cop i volta va deixar caure el llibre al terra , la ma no li parava de sangrar , així sense preví avís.Sentia com cada cop li costava més respirar , es va adonar que l’intent de comprovar la llegenda del llibre i la mort sobtada no havia sigut una bona idea. Cridant , va sortir al carrer a demanar ajuda , però a aquelles altes hores de la matinada no hi havia ningú…És va recordar del que li havia dit el seu company , que també havia sigut víctima de la llegenda: no podia evitar la mort de cap de les maneres , només havia de deixar-se portar per aquell suau vent que corria al seu voltant i que el portaria a un lloc millor , i , unint-se a les vint-i-una persones víctimes de la llegenda , va caure al terra.

Eduard Puigdefabregas giol 1r Bat B

Pàgina assassina Octubre 12, 2009

“En un poble d’Escòcia ,venen llibres amb una página en blanc perduda en algún lloc del volum.Si el lector desemboca en aquesta página en donar les tres de la tarda mor.”

Això és el que em va dir en John , fa uns dies , quan em vaig comprar un llibre anomenat ’’Sang Misteriosa´´d’un famós escriptor escoses . Això de la pàgina en blanc , era una llegenda molt antiga d’Escòcia i com feia poc que havia arribat , tot era interessant i misteriós.

Avui estaba sola a casa i tenia ganes de llegar-me el llibre. Vaig encendre’m un cigarret , i vaig començar a llegir . El llibre era molt interessant, era sobre una noia de la meva edat aproximadament. Quan més llegia, més m’assemblava a ella.

Després d’uns quants capítols em vaig trovar amb la pàgina blanca, aquell blanc immaculat em feia por,però cada cop que la mirava era com si una veu femenina em digués: “Escriu el què sents!”

No vaig poder controlar-me i com si d’una pàgina de diari es tractés, vaig comançar a escriure. Sense ni adonar-me el rellotge marcava les tres en punt. Em vaig aturar , i al mirar al sostre , vaig veure una taca negra d’on gotejava sang . S’em va glaçar la sang i cada cop em faltava més aire . La taca del sostre anava augmentant , encara eran les tres , ni un minut més.

Amb el meu ultim esforç vaig tancar el llibre , tot va desaparèixer. Com era posible?

Al obrir els ulls , el llibre era tancat sobre meu . Avia sigut un somni? Jo mai més vaig poder el llibre, tenia por de la página blanca.

Cristina Filip 1r BAT- A