hallo, FD! Ich hatte nie eine Erfahrung besser als diese, ich habe gerade ein Original entriegelt iphone4s 16GB ab mecasb.com denen auch der Preis ist viel niedriger als bei anderen Unternehmen, vor allem sie den besten Service haben, so empfehle ich es dir, gehofft, dass Sie davon profitieren k?nnen.
LLAVIS DE COLOR VERMELL abril 18, 2010
Sola, al bar, me n’adono de moltes coses. El món que m’envolta exposa la superficialitat en primer pla, només ensenyem el que ens han dit que hem d’ensenyar. Com voleu que sigui? Una dona sensual? Voleu uns llavis vermells? Necessiteu un toc elegant? Així segur que m’accepteu dins aquest cercle. Un cercle viciós ens envolta a tots, ningú veu el que li estem fent a la pròpia espècie? Ara, simplement, importa com em vegis tu, només puc estar aquí asseguda, mirar de reüll de tant en tant. Esperar que se m’acosti algú, em convidi a una copa, em faci riure. I llavors què? Ens n’anem a un racó mes tranquil del bar? Marxem a un altre lloc? O voldràs convidar-me directament a casa teva? I jo hauré d’acceptar l’oferta, perquè és clar, tu ets un bon home que m’ha convidat a una copa i m’ha fet riure una estona. Però el que no entenc és per què segueixo aquí. M’heu transformat en una de vosaltres? Com us ho heu fet? Jo sempre havia tingut les coses clares, m’agradava a mi mateixa perquè no era com vosaltres. Però sou massa i heu aconseguit fer-m’hi caure. Ara ho veig clar, hi he caigut de quatre potes! Qui us ha demanat que m’incloeu dins el sac de les dones de coll estirat? Dels riures per agradar? De les sabates que fan mal? Dels diners a la butxaca? De les copes a la mà? Dels llavis de color vermell?
Jo pensava que aguantaria, que podria seguir percebent els vostres errors per evitar cometre’ls. Però ara, és un altre, el que em mira ami i em veu dins el cercle viciós, al fons del sac, a la barra d’un bar. I amb els llavis de color vermell…
Gina Mills Tossas
1er de Bat A
09 d’abril de 2010
Pura Bellesa abril 18, 2010
Sempre me’n recordaré d’ aquella nit…com si fos ahir…
Estava disfrutant de la festa, després d’haver-me tret el títol de físic. Intentava parlar i conversar amb els meus amics, escoltant la música de fons, sabent que ja no havia de preocupar-me de res, ja que m’ havien assegurat un treball en una universitat de Barcelona …però, de cop i volta, vaig sentir una veu femenina, una d’ aquelles veus que alteren el ritme del teu cor i et fan entrar en un estat completament diferent del normal, en un estat de plaer, com si el món girés per complet i totes les teves preocupacions s’esvaíssin com espurnes de foc.
Em vaig girar i la vaig veure… amb aquells cabells tan radiants, i aquells ulls tan verds i brillants…desitjant no despertar d’aquell somni. Ella…era perfecta. Bloquejava les meves paraules i feia callar els músculs del meu cos, impulsant-me a la meva ànima oferir-li… si… només per la seva bellesa, per la seva olor, mirada, veu… Cada paraula que deia, cada moviment que feia, em torturava en un pensament que no acabava mai. Cada part del seu cos, cada petó dels seus llavis, era cada nota que sostenia la meva vida, com si fos una partitura. El seu vestit de color vermellós càlid, com els seus llavis, m’ enlluernava i m’atreia com les flors a les abelles.
Però tot això ja no m’ importa… el fet és que ja no podré tenir-la entre els meus braços, ja no podré sentir la seva veu, ni notar el seu dolç alè…perquè ella és morta.
Marc Ruhi Parejo
Temps oblidat abril 18, 2010
Ja feia massa temps que estava fastiguejada, que tothom em digués el mateix, que si mai trobaria un noi adequat amb qui casar-me, que no tindria fills, entre moltes altres coses, simplement pel fet que jo era la típica noia amb qui només un noi tindria una relació d’amistat, i com que vaig acabar farta que tothom em digués el mateix, un dia, de cop i volta, tot va canviar radicalment.
Un dia em vaig llevar i sentia que alguna cosa o algú em retenia, així que vaig obrir els ulls, i em vaig trobar al meu costat abraçant-me, el noi que sortia a la revista “People”: es deia Jonathan Rhys- Meyers. Després vaig aixecar-me i vaig observar que tota la meva habitació, havia canviat per complet. L’habitació era bastant gran, el llit era molt ample, hi cabien fins a quatre persones, era força tou, possiblement de plomes, amb uns edredons de color verd amb un tacte molt suau i un coíxi igual de tou que el matalàs. Al costat hi havia una tauleta de nit enganxada a la paret, a sobre hi havia un telefòn inalàmbric de color negre i una làmpada. El terra de l’habitació era de parquet, amb una llarga catifa molt suau i el sostre era del mateix color que les parets, una barreja de gris i lila, i una lampara del sostre penjava, i era d’un color marró i gris de mimbre. En un extrem de l’habitació hi havia una butaca amb el mateix color del llit i just al seu costat una tauleta rodona de fusta, a sobre hi havia una ampolla de xampany i dues copes. Després a l’altra banda de l’habitació hi havia un tocador allargat amb un mirall i un gerro amb flors on tenia adjuntada una tarjeta que posava “perquè la teva mirada són els ulls de la teva ànima”. Aquesta targeta no estava signada cosa que m’estranya molt, perquè la lletra i l’escrit em sonaven força. Més tard vaig fixar-me que darrera de la paret del llit hi havia un gran armari on tot estava molt ben ordenat. El que vaig fer primer, va ser donar-me una dutxa i seguidament vestir-me. Aquí sí que em vaig sorprendre moltíssim, perquè tot eren vestits i eren preciossos. Llavors vaig menjar una mica i vaig seguir investigant per aquella casa tan curiosa i amb tant d’estil.
De sobte vaig sentir uns crits, vaig baixar ràpidament per aquella immensa escala, feta de marbre que s’unia per dos trams per poder arribar a l’immnens saló, amb una llarga alfombra vermella amb brodats daurats. Al final d’aquella escala vaig veure una nena de 10 anys i un nen de d’uns 8 anys que estaven jugant, es van apropar a mi i em van dir mare. Jo estava espantada perquè tot allò em va sobtar de cop. Al cap d’uns instants va baixar en Jonathan, el noi que s’havia abraçat a mi abans, i aquelles dues criatures que l’anomenaren pare, i des de aquell moment vaig al·lucinar. En una milèssima de segon vaig pensar que potser devia estar-ho somiant, i per això vaig decidir seguir el fil de tot allò i evitar fer-me mal per no despertar-me de cop, d’aquell somni tan meravellós.
Més tard vaig obrir unes portes, que em van conduir a un despatx. Aquest despatx era bastant gran, tenia una enorme finestral i en les parets hi havia penjats uns quadres, d’unes situacions que em resultaven molt familiars, però no vaig saber descobrir de què em sonaven. No em vaig adonar i vaig xocar amb la taula. Aquesta taula era d’una fusta molt dura, era de roure, color cendra, llarga. A sobre hi havia un llum i un ordinador portátil, amb una butaca de color negre molt còmoda. També hi havia una prestatgeria amb tota mena de llibres com, per exemple, un que deia, “Com retornar al món real”, “Realitat paral·lela”, etc., tota aquesta mena de llibres, els quadres i la dedicatòria, em començaven a fer pensar que tot allò que estava vivint sí que era real, ja que, quan m’havia colpejat amb la taula no em vaig despertar, sobretot quan vaig obrir els calaixos que hi havia sota la taula. Hi havia uns papers que deien: ”possible realitat paral·lela”, “família, amics, que mai tornaré a veure”, “certesa o no que pugui existir entre dos mons”,…seguidament vaig obrir l’ordinador, vaig trobar-hi tota una sèrie de videos. En aquests videos jo hi participava, sortia amb tota una colla de gent que afirmaven que eren família i amics meus, però el que jo no acabava d’entendre era que tot allò que m’estava passant fos real, perquè creia realment que era veritat.
Quan vaig sortir del despatx per airejar-me una mica de tot aquell embolic. En Jonathan, és a dir, el meu marit, va preguntar-me si em trobava bé i jo li vaig contestar que sí. Després, ell va adonar-se, que jo havia entrat en el meu despatx i havia mirat tota la investigació en què suposadament havia estat treballant. Ell va mirar-me fixament i de cop ja em vaig recordar del que havia passat: els quadres, els videos, els papers, i aquella dedicatòra tan anecdòtica i a la vegada tan encantadora…
De sobte estava en el moment i en el lloc adequat. Aquell dia, quan vaig anar a comprar els ingredients per al sopar, algú amb un drap humit de cloroform me’l va posar entre el nas i la boca i, em va adormir. Al dia següent, no recordava res perquè em van fer un rentat de cervell. Però un dia vaig caure en la certesa, és a dir, em sonava molt curiós que quan li parlava a en Jonathan que volia anar a veure la meva família i amics, ell sempre em canviava de tema, així que un dia vaig començar a investigar.
Doncs des de llavors havia estat investigant sense que ell s’adonés, però es va adonar. Ell va tornar a repetir el mateix procés per tornar-me a esborrar la memòria, i com sempre després hem borrava tota mena d’arxius que havia anat adquirint. El que no sabia en Jonathan era que sempre feia una còpia de seguretat i els guardava, però aquesta última vegada que m’havia esborrat la memòria, ell es va oblidar d’esborrar-ho i com aquest cop ja des de bon principi ja sabia que estava passant alguna cosa fora de lloc el obrir l’odinador, els calaixos i els diferents llibres em vaig recordar de tot, així, que vaig traçar un pla.
Aquest pla consistia a fingir primerament que no m’havia adonat del que passava. Seguidament vaig agafar tota l’nformació que vaig obtenir durant tot aquell temps que vaig estar allà, i la vaig ficar en una bossa negra d’esport. Després vaig preparar tot el que necessitaria, la roba per anar al frontó ja que havia trobat darrera la pista el lloc per desconnectar totes les alarmes, els hologrames i càmeres, que feien que hi hagués una comunitat imaginària. Així que vaig esperar a les set de la tarda, que era quan en Jonathan marxava i a les vuit tornava.
Quan van tocar les set de la tarda, vaig anar directa a la pista de frontó amb la maleta d’esport. Vaig estar jugant durant deu minuts i deprés vaig tirar la pilota expressament alta perquè caigués darrera de la pista, i així va ser. Vaig fer-me la despistada i vaig desconectar-ho tot, càmeres, hologrames i alarmes. Vaig fer un forat a la valla que hi havia entre els arbustos amb l’ajuda d’unes tenalles i em vaig esmuyir. Vaig estar corrent durant dues hores, mentre Jonathan ja havia arribat a casa i ja em buscava desasperat. Vaig arribar a un poble, anomenat Espinelves que es trobava a deu quilòmetres de la casa. Després vaig preguntar cap a on s’anava cap Sant Sadurní d’Osormort, i ells em van respondre que em portarien cap allà amb cotxe. Però uns segons més tard va aparèixer ell, en Jonathan, molt enfadat, anava molt ràpid per la carretera, darrera nostre. Vam arribar al poble i vaig anar de seguida cap a la policia, però ell em va atrapar molt abans i un policia que passava per allà li va disparar tres trets, un a la cama, el segon a l’espatlla i el tercer al pit.
Resulta que just abans de morir, em va dir a cau d’orella que m’havia retingut perquè la seva dona havia mort en un accident de trànsit, i que ell havia caigut en una depressió i quan em va veure, va decidir muntar aquest muntatge, i per acabar es va disculpar.
De fet en Jonathan tenia una casa d’estiu a deu quilòmetres d’Espinelves, i des d’aquell moment que em va veure va muntar totes les màquines per poder esborrar-me la memòria i desenvolupar el seu pla quasi perfecte.
En fi, vaig estar desapareguda durant dos anys. El nen i la nena eren fills seus, van anar a viure amb els seus avis. Els meus pares es van penedir del que em deien sempre, però jo els vaig dir que no es preocupessin perquè jo, després d’aquella experiència, vaig donar un canvi radical a la meva vida.
Vaig començar a vestir diferent, més arreglada, i la meva actitud va ser més indiferent com si em semblés tot igual i em vaig acabar casant amb el meu millor amic, en Jan, i amb ell vaig acabar tenint dues bessones i un nen, al que li vaig posar Jonathan, ja que ell em va obrir els ulls per fer un canvi radical a la meva vida i poder triar la meva professió, psicòloga i poder ajudar a persones com en Jonathan.
Meritxell Molà, 1er Bat. B
Calla, no parlis, no facis soroll! abril 18, 2010
Li vaig dir al meu germà. Ells van armats i no dubtaran a disparar a qualsevol cosa que es mogui.
Estàvem amagats, en un magatzem, als afores de Velasko. Eren un quart de tres de la matinada. Ens hi amagavem perseguits per una parella d’assassins a sou.
Vam sentir dos sorolls molt seguits, forts, secs i greus. Amb el so que presentaven aquells d
os trets tan seguits, es podia deduir que eren provocats exactament per un Avtomat Kalashnikova del 1943, de calibre 22, una de les armes que usaven els russos en la Segona Guerra Mundial.
Això em va indicar que la parella d’assassins eren d’origen rus, que tindrien entre 40 i 50 anys, i que havien combatut a la Segona Guerra Mundial.
Vaig sentir trepitjos pujant les escales que teníem al nostre davant. Els soroll de les passes se sentien cada vegada més forts, i més a prop.
De sobte, trencant el fred silenci de la matinada es va sentir un soroll distorsionat que, a poc a poc, s’acostava. La parella d’assassins es va girar ràpidament per escoltar aquell soroll que de mica en mica augmentava el seu volum. Semblaven sirenes.
Vaig agafar un tros de rajola que s’havia desprès de la paret i vaig aprofitar la petita distracció d’aquells professionals. Inconscientment, vaig tirar el pesat tros de rajola al cap d’aquella noia armada, que va caure desplomada al terra de l’immens magatzem. Al voltant del seu coll, es va anar formant una taca de sang que es va anar escampant fins a formar un gran bassal vermell a terra. Li havia tallat la jugular.
A través dels vidres bruts i vells de les finestres, vam poder endevinar el reflex d’unes llums blaves. L’assassí va veure el cos inert de la seva companya i, sense saber ben bé què fer, va arrencar a córrer. Va fugir mentre mantenia pressionat el gatell de la seva Kalashnikova amb el seu dit índex, fins que va buidar el carregador dirigint l’arma cap on ens trobàvem nosaltres.
Il·lesos, vam sortir del nostre amagatall, vam baixar les escales, vam sortir del magatzem i allà ens esperaven dos cotxes de policia, que encara mantenien els llums blaus fent ràfegues contra la vella façana magatzem. Vam intentar explicar-los què havia passat mentre un agent prenia fotos de les roderes que havia deixat la moto del fugitiu.
Ens havíem enfrontat a dos experts assassins, que tenien ànsies de matar-nos. Però la gran pregunta era, qui els enviava?
ARNAU POU
1R DE BAT B
Madamme Passione abril 18, 2010
- Pare! Mira quina fotografia he trobat! – vaig ensenyar-li.
- Madame Passione…- va mig tartamudejar per a si mateix, tot i que jo l’havia sentit.
- Madame Passione?
- Així l’anomenaven alguns sí…
- Qui és?
- La dona més increïble que vaig conèixer…
- Explica-m’ho!
- No bonica… escolta…
- Va pare!- li deia mentre el bellugava amunt i avall- mai em parles de la mare, ni de ningú!
- D’acord, d’acord! estigues quieta Sam!- vam seure- Potser que et situï una mica: Madame Passione era una dona de luxe, vivia a la part alta de Madrid, en un barri anomenat ‘’ el Humilladero’’.
Tots els meus sentis van posar-se alerta.
- Jo la vaig conèixer per casualitat, o potser per destí, no ho sé, depèn de com t’ho miris. El cas és que, els meus amics i jo vam decidir fer un viatge a Madrid per conèixer la ciutat, vam agafar-nos una habitació d’hotel per cadascú i vam sortir amb moltes ganes de festa. Aquella nit era mitja lluna, per això també li diem Midnight princess. Varem sortir i vam acabar en un bar de luxe, allà era ella, asseguda, sola, amb un Martini i els llavis rojos carmesí… no se m’oblidarà mai aquella imatge.
- I…
- I vaig decidir parlar-hi, ella era preciosa, res comparat amb mi.
- Això és evident!
- Calla i escolta, pesada! El cas és que, aquella nit vam xerrar i xerrar durant hores, vaig pensar-me que no la tornaria a veure més així que vaig demanar-li el telèfon i saps què va contestar-me?
- Què, Què?!
- Que si el destí volia, ja ens tornaríem a trobar. Jo vaig quedar tan sobtat en aquell moment que no vaig saber reaccionar i quan ho vaig fer, ella ja se n’havia anat. I vaig tornar a Barcelona sense saber res d’ella.
- Vaja…
- Però, un bon dia que passejava tranquil·lament quan sortia de la universitat algú va tocar-me l’esquena i mentre em girava vaig sentir: ‘’ vaja, sembla que el destí vol que ens trobem’’, en efecte, era ella. Vam estar xerrant més hores i quedant els altres dies, ens vam enamorar i… bé ja ho saps.. la cosa no va sortir com pensàvem Sam…
- Quina llàstima! És una història molt maca pare! Sort que la mare no hi és, si no, es posaria molt gelosa!
- Sí…
- En fi, i com es deia aquesta dona misteriosa?
- Samantha…
Els ulls se’m varen posar com taronges, el cap no pensava, el cervell va quedar-se en blanc, no em bellugava. Samantha? No pot ser… igual que jo? Però i si… vaig decidir fer-li veure al pare la meva preocupació, fent-li una cara interrogant i la por em consumia mentre ell afirmava amb el cap.
Madame passione, Midnight princess , la dona de luxe era…la mare!
Ariadna Capella
1r Bat A
abril 18, 2010
El món de les dones.
Audrey Hepburn: la primera actriu que va imposar la tendència del look casual en comptes del glamour.
Rosa Parks: amb el simple gest de negar-se a cedir el seient a un home blanc en un autobús públic, Rosa va ajudar a posar fin a la segregació racial a Amèrica del Nord.
Teresa de Calcuta: va ser una religiosa catòlica albanesa cèlebre per la seva tasca humanitària a l’Índia. I crec que sobren les paraules per descriure a aquesta dona.
Clara Campoamor: És considerada com una de les mares del moviment femenista i sufragista a Espanya.
Concepción Arenal: amb ella neix el feminisme a Espanya, i des de jove va lluitar per trencar cànons establerts per la dona, rebel·lant-se contra la tradicional marginació del sexe femení.
Gertrude B. Elion: els seus medicaments van fer possible el transplantament d’òrgans. Les seves drogues van transformar la leucèmia infantil, que era fatal, en una malaltia que avui sobreviuen el 80% de les víctimes.
Hadijatou Mani: una noia que viu al Níger i és la primera ex esclava que va portar al seu Govern davant del tribunals, i gràcies a ella les ONG avui dia intenten baixar el número d’esclaus al món.
Indira Gandhi: Va decidir reformar i modernitzar al seu pais(Índia), industrialitzant-lo tractant de donar educació a 600 milions de persones.
Jody Wiliams: advocada i ha sigut la coordinadora i portaveu de la campanya inernacional contra les mines antipersones en tot el món.
Malalai Joya: és un infinit exemple de coratge. Diputada afgana, va ser expulsada del Parlament afganès, perseguida i amenaçada per parlar clar i alt i per ser una dona en un pais on elles només són objectes.
Aquestes i moltíssimes dones més, han fet història i gràcies a elles i a la cosa que han creat, inventat o canviat cada una d’elles, vivim en el món en el que vivim.
Antigament la societat era dividida en dos grups: la part masculina de la població tenia la responsabilitat del món exterior, el suport econòmic, la defensa de la societat, la seva direcció política, i la part la femenina, l’interior de la casa, la família, els fills, els ancians. Però les coses no van tardar molt de temps en canviar.
A l’antiga Grècia, Lisístrata va començar una vaga sexual contra els homes per posar fi a la guerra, en la Revolució Francesa, les parisenques que demanaven “llibertat, igualtat i fraternitat” van marxar cap a Versalles per exigir el sufragi femení.
Les dones ja no són la segona part de la societat. La dona s’ha convertit en una part important i essencial per la societat: s’ha posat les botes de guerrillera, s’ha vestit d’advocada i de jutgessa, s’ha posat el casc d’arquiteca, s’ha assegut en el parlament i ha governat molts països, i generalment les seves mans teixeixen el futur d’una pàtria que no seria igual sense ella.
Fins i tot tenen una dia per celebrar la seva importància (8 de març), és una data que celebren els grups femenins a tot el món. Quan les dones de tots els continents, sovint separades per fronteres nacionals i diferències ètniques, lingüístiques, culturals, econòmiques i polítiques, s’uneixen per celebrar el seu dia, poden contemplar una tradició de més de vuitanta anys de lluita per la igualtat , la justícia, la pau i el desenvolupament.
Najat Kichou
1er de Bat. A
TRISTESA SILENCIOSA abril 17, 2010
En aquell moment l’únic que intentava preguntar-me era on podria estar el meu pintallavis vermell, ningú volia entendre, encara que fos per un instant, que tingues ganes de brillar. No només els núvols ploren.
Avui volia ficar-me el meu millor vestit, volia saltar i trepitjar la pluja amb un somriure, parant tota aquesta tempesta.
La nit m’incitava a recollir-me els cabells i deixar al descobert un món de plaer, avui no volia ser un fantasma, sinó, un reflex en els teus ulls. No només els núvols ploren.
Estava preparada, només em faltava el paraigües que m’allunyaria de la tristesa, vaig agafar el més sofisticat i vaig travessar el carrer fins arribar al meu “mini cooper”. El paper que em va donar indicava Houston street, del Sojo, dins la meva preciosa ciutat, Nova York. Vaig arribar-hi sense cap problema, era més fàcil del que em pensava, i allí estava, el pis de sempre, amb les llums de sempre i el noi de sempre. Vaig pensar “respira, no és tan difícil”, mentre aparcava el cotxe . Intentava passar desapercebuda, però la meva destresa em fa tenir males passades, vaig trepitjar el bassal. A partir d’aquell moment, tot va començar a anar a pitjor. El paraigües se’m va trencar, els talons estaven xops, i el meu somriure es va desfer. Desitjava marxar corrents, i fugir, com he fet sempre. Però no avui. Vaig entrar per la gran porta, però ningú es va girar a mirar-me, en aquell moment l’únic que volia era una tovallola, tanmateix ningú me la va oferir. Em vaig abrigar dins la pluja, i em vaig deixar vèncer. Però quan vaig alçar els ulls, ell estava allà, repenjat al mini fumant-se una cigarreta i mullant-se la seva camisa negra, deixant-se portar per aquelles gotes que desafiaven el seu somriure. Estava segur i ferm.
La mateixa nit, o potser tan sols el temps, havien creat una distància invisible als ulls del Jack. La seva tranquil·litat sempre m’havia incomodat; però aquest cop les meves intencions desinteressades estaven centrades en la coordinació perfecta de les meves paraules. Havia de ser breu i clara.
- No sóc una noia normal. No tinc una vida monòtona. No vull una personalitat etiquetable, ni unes idees comunes; No vull res d’això Jack. Hi ha persones que no tenen problemes per aprendre estimar (i ningú els hi ha ensenyat mai), altres, com jo, tan sols en coneixem una part; sé que quedant-me al teu costat deixaré de creure en l’amor. Però saps, Jack? He recorregut laberints interminables, he visitat ciutats emmurallades i he escalat tres vegades la muntanya més alta del món (pensant-me que era de pedra, que res era capaç d’emocionar-me), però tan sols al teu costat, he pogut comprovar Jack, que NO NOMÉS ELS NÚVOLS PLOREN.
Júlia Garcia 1rbatA
